Quan després de 26 anys vaig quedar en llibertat, es va començar a desenvolupar dins meu un inesperat i cada cop més obsessiu anhel envers els vuit metres quadrats en els quals havia passat exactament la meitat de la meva vida. Els sis rectangles que limitaven la meva cel·la i que m’havien privat de la vista al món exterior se m’antullaven cada cop més com l’interior del meu crani, la pantalla de projecció de la meva imaginació. Les dues idèntiques i brutes parets, a través de les quals creia veure els meus veïns, perdonavides i assassins com jo; quant els preferiria ara per sobre dels plors dels nens i els crits histèrics dels seus pares a la casa de parets de cartró que m’havia sigut assignada! La paret estreta amb l’alta finestra enreixada a través de la qual gairebé no es colava la llum del dia, i tot i així em portava les fantasies d’illes solejades en oceans llunyans, que en res no s’assemblaven a la nòrdica ciutat industrial amb el seu clima gèlid on seguia el meu programa de reinserció. La paret del davant amb la porta grisa d’acer i la petita portella per on el fastigós menjar era espitjat dos cops al dia, però que a cada soroll de claus feia encendre’s una guspira d’esperança: la promesa de la llibertat il·limitada. El terra de ciment gris, sobre el que jo donava voltes com un tigre engabiat, somniant en llargues passejades pels flairants boscos de la meva joventut, que en realitat havien sigut ja esborrats per insípides fileres de cases adossades. I el sostre, sobre el qual en la soledat de la nit imaginava un mirall que reflectia el meu llit, on trobava la generosa companyia de dones exòtiques que mai desapareixien de la meva retina, ni tan sols en el cas de que, un cop tancat el bar, hagués encertat a trobar companyia per passar la nit. Quan, desprès d’una d’aquelles nits, em vaig despertar i amb forts batecs al cap vaig contemplar l’escena que resumia a la perfecció la meva nova vida, i tot seguit va penetrar dins meu la feixuga respiració conseqüència de la ressaca de la dona la qual la nit abans m’havia semblat d’un atractiu acceptable, va començar a concretar-se el meu anhel. Quan vaig tapar el seu cap amb el coixí i vaig tancar els meus ulls, vaig començar a tremolar de felicitat.
Paul Draaijer
La primera, la del carrer, ja era massa alta; les dinou escales restants que hi havia fins arribar al pis també ho eren. Abans de pujar trucàvem el timbre de botó, cosit al brancal de la porta de fusta massissa que només tancaven a la nit.
Si obrien la porta de casa, encara calia pujar un últim graó per entrar-hi. Des del rebedor fosc i petit, al fons, el blanc esmaltat de la nevera guiava fins la cuina. Era llarga i freda; a continuació de la nevera, un taulell de treball massa baix que retornava en forma d’ela per deixar al fons l’espai just a la taula de fòrmica, entre l’escalfapanxes i la finestra del pati. La cadira amb braços del cap de taula quedava encaixada entre el foc a terra i la senalla de llenya del racó, al costat de la pila de diaris engroguits.
La finestra era gran, de tres fulles batents de melis ennegrit i vidre senzill, amb porticons. Guaitava sobre la mitgera de pedra que semblava a tocar de la mà; entre les pedres hi havia arrelada alguna mala herba amarada per la humitat. De la llinda arrebossada hi penjava la persiana enrotllable de llistonets de fusta pintats de color verd amb una cordeta de niló a conjunt que sempre els abraçava tots.
I tot plegat, a la cuina no hi entrava el sol; era trista i fosca. La claror de la claraboia de vidre del sostre, just a plom amb la taula, l’acabava d’empal·lidir. A sobre, la llum dels tubs fluorescents del sostre encara ho empitjorava més.
Llavors la padrina s’asseia a la seva cadira i s’estava amb mi. Feia ganxet o punta de coixí mentre xerràvem; sempre en feia. M’encantava la padrina, i si ella era a la cuina, m’encantava aquella cuina vella, fosca i rònega, amb regust de foc a terra.
Les persones especials fan els llocs especials; espais amb tanta càrrega emocional que esdevenen únics. És l’arquitectura que emmarca les nostres vivències la que se’ns grava al cap i al cor. És l’arquitectura de l’ànima.
Betlem Solé
A Creixell, l’agost de 1954, vaig fer els meus primers passos, de la ma de l’avi Pep, a la sènia de la Rosalia, entre fileres d’escarxoferes i carbassons, sota la mirada tranquil·la de la “Llesta”, la gosa del Tomasset. Els meus avis van començar a anar a Creixell a principis dels anys vint, quan l’oncle Jaume feia de xofer pel senyor Mir; que era l’amo de part important del terme, que posteriorment seria urbanitzat. Van connectar de seguida amb la gent del poble i s’hi van arrelar de cor, a aquell paradís, del que portaven pels veïns i familiars de Barcelona, farigola, romaní i te de roca, quan tornaven dels caps de setmana i de l’estiu. Durant la dècada dels seixanta , vaig tenir la sort de viure aquell Creixell que el “progrés econòmic” començaria a destruir als anys setanta. Llavors gaudíem de la vida de la gent del poble, anàvem a la vinya i a la sènia, fèiem cua a la font i, per la nit, xerràvem al carrer, asseguts als pedrissos, al acabar-se la llum de carburo.
D’aquell Creixell, recordo coses i elements que tenien una màgia especial. Com el garrofer al que li dèiem “el castell” pel seu gran sòcol de pedra on jugàvem a moros i cristians. Les cadiretes foradades en la “roca groga” ens seiem al pujar de la platja. Havia també una imatge de la Verge de Fàtima al forat del tronc d’altre garrofer. L’abeurador de la plaça major, on els cavalls bevien tot fent una llarga cua, quan pujaven els carros de les sènies... Entre aquests elements, n’hi havia dos que pel seu pes dins de la morfologia del poble, recordo amb especial intensitat. Un, “La Bassa”; un singular espai com excavat en la roca que, pensant-ho ara, podria ser, per la seva proximitat, un tros del fossat del castell. Semblava un petit “poliesportiu”, amb murs laterals esglaonats que funcionaven com grades i on els petits jugàvem a futbol. Ara hi passa un nou carrer pel damunt. I, un altre, “La Era”; que recordo com una plaça rodona, elevada sobre un marge de pedra seca en forma corba i a la que s’accedia entre dos magatzems simètrics, de nítida volumetria. Allà també jugàvem a pilota, a la “cuca i el llum”, i més tard, cantàvem cançons de matinada, tot esperant que sortís el sol. Ara, s’ha substitut pel “centre de la tercera edat”, de trista i equivocada arquitectura.
Aquests dos elements, que definiríem com urbans o arquitectònics, ajudaven a entendre i a definir el perímetre del poble sobre els camps de garrofers. Si aquest hagués estat un “verdader progrés”, en comptes de destruir-los, els hauria acollit, integrat i potenciat com “signes d’identitat” d’aquesta harmonia entre vida i arquitectura que, malauradament, entre tots, no hem sabut mantenir.
Jordi Segura Torres
L'habitació és introvertida, fruit d'una distribució en planta dominada pels murs de càrrega. Les portes són una basta pell que intenta relacionar les cambres segregades per l'estructura i els envans divisors. L'ambient és fosc gràcies a la ridícula finestra que topa a un pati de foscor i olors característics. Aquesta, de fusta, roman tancada nit i dia. Sense mencionar la persiana, que fa de parapet per veïns curiosos. Sobre l'escriptori els llibres i papers s'entrellacen tot organitzant una orgia de cel·lulosa. A ells s'uneix el porexpan, la cola blanca, els llapis, les restes de maquetes, la tarja de memòria... Les ombres acompanyen aquests. L'escriptori és quelcom ple d'espais que en harmonia convergeixen. El plànol d'ahir alberga els cables del modest entramat informàtic que recolza sobre una agenda impol·luta de fa dos anys i la fusta de balsa per les proves de la maqueta. El caire és proposat per una llum artificial fluorescent blanca que substitueix la finestra. El dipòsit de la maquineta de fer punta sembla voler escopir els últims trossos de llapis que va menjar la tarda anterior. El senyor Aalto és al cim de la muntanya de papers, l'Everest dels escriptoris. És casualitat o és l'ús qui l'ha pujat. El portàtil s'obre camí entre la brossa per alçar-se i guanyar-se la seva parcel·la entre l'embolic. Els escuradents rodons de qualitat superior estan aïllats a la seva capsa de cartró tou que sempre té problemes d'obertura. La tauleta de nit ha estat envaïda pels cúter. L'escalímetre dirigeix la funció, la goma i el portamines tracen segons la seva raó. Els talls són absorbits per un làmina de plàstic blanc rígid brillant i trencadís. El llit pateix una tempestat, els llençols s'entrelliguen amb les mantes peludes i barallen amb la nòrdica que sacseja amb alevosia. El coixí es manté al marge i intenta fútilment promulgar la pau. La gran batalla estàtica s' auto pondera i examina per seguir alçant-se al jardí en que ha estat plantada.
Jordi Martinez Fuentes